Aquest viatge hem volgut gaudir molt de l’entorn , de la natura i del dia a dia, no teníem ganes de fer de turistes ni de visitar llocs emblemàtics sinó que la intenció ha estat passejar i viure en un entorn diferent del de casa.
Durant el viatge llarg que vam fer amb motxilla ara fa ja gairebé quinze anys ens van faltar tres dels països que formaven l’antiga Yugoslavia i teníem molt clar que els volíem conèixer, així que aquest estiu hi hem posat remei i hem fet ruta per Sèrbia, Macedònia del Nord i Kosovo.
A més, tenim la sort de conèixer la Jelena, casada amb un molt bon amic de la infància del Victor que ens ha explicat molt bé el context de la dècada dels 80 i dels 90 i tot el que va comportar. Quan es va descompondre l’antiga Yugoslavia érem molt joves, uns infants i si bé tenim records de parlar de guerra a l’escola, estaves molt lluny de comprendre res.
El primer que hem visitat ha estat la zona d’Zlatibor, a la pròpia ciutat només ens hi hem apropat a comprar per sopar.
És una zona muntanyosa, a les portes del Tara National Park, ideal per practicar esports d’hivern i a l’estiu, per passejar i gaudir.
El paisatge, verd pels frondosos arbres, és tranquil·litzador. Des del mirador de Banjska stena hi ha unes vistes espectaculars del riu Drina, frontera natural amb Bòsnia on ens vam podem banyar i tot.
Les petites passejades amb trens antics per vies estretes i serpentejants t’endinsen a pobles pintorescos com el que el famós cineasta Emir Kusturika va fer construir pel rodatge d’una de les seves pel·lícules i ara, és una atracció més.
Dins del propi parc, també hi ha llacs com el Zaovine on la gent gaudeix del bany i de passejades amb barca o padelsurf. Nosaltres ens vam anar a banyar una estona veient el que feia la gent local. El que més hem gaudit és la poca massificació ni infraestructures turístiques de cap mena, a la part més interior i rural no ens entenien en anglès però ens comunicàvem molt bé. També ens ha encantat la honestetat de la gent, ningú ens ha intentat enganyar, ni tornar malament el canvi i això és molt d’agrair.
Tres dies passen volant i vam moure’ns cap al següent allotjament, una Eco Farm preciosa amb cavalls, gallines i hort propi que la porten en Bojan i la seva dona ( mai ens va dir el seu nom) i que pertany a la família des de fa tres generacions.
Està a la zona centre est del país i aparentment no hi ha massa a visitar però encara ens va faltar temps per recórrer la zona. La població més gran que teníem a prop és Despotovac i al voltant vam visitar un monestir (Manasija Manastir), la Zona del riu Resava on hi ha unes coves naturals amb kilòmetres de galeries, estalactites i estalagmites, unes mines de carbó i el salt d’aigua de Vodopad Veliki Buk, de 25 m d’alçada i que representa el més alt de la Serbia central.
També ens vam quedar un dia al voltant de la granja, simplement passejant, gaudint de l’entorn i de la tempesta d’estiu que va afectar a gran part del país provocant alguna inundació important i tot. Nosaltres vam tenir molta sort i només la veiem des de l’habitació però vam rebre missatges des de casa preocupats per si estàvem bé.
D’aquí ja vam passar a Macedònia del Nord, un país diferent amb moneda diferent, llengua diferent i paisatge diferent. El primer que ens va sobtar era que havíem perdut el verd i ara el color que dominava era el groc, camps i més camps de blat de moro ens acompanyaven tot el camí.
La primera destinació la va marcar un Spomenik, no podia ser d’una altra manera. De camí vam parar-ne a un parell més a Velec i a Prilep però el més icònic el vam trobar a Krushevo, just al centre del país, al capdamunt de la muntanya una petita ciutat que va ser una capital de país durant tant sols deu dies. És un lloc preciós, amb cases d’estil Otomà d’un parell de pisos amb el de dalt més gran que el primer i teulades de totxo vermell, un paradís pels amants del parapent i l’ala delta. Justament quan hi vam arribar feien una competició mundial d’ala delta (Krushevo 2023 – 14 de Agosto | Daniel Vélez Bravo (wordpress.com)) i va ser aquí on vam trobar els primers viatgers que parlaven espanyol, concretament uns canaris, de Lanzarote, que viatjaven amb autocaravana pel campionat.
A Krushevo ens vam quedar només una nit, ens vam allotjar en un bon hotel amb vistes a l’Spomenik i vam gaudir molt. Ens mereixíem un bon descans després de moltes hores de cotxe amb intent de passar per un camí de cabres inclòs i els nervis que comporta pensar que podem punxar en qualsevol moment o que se’ns pot acabar la benzina i és que no ho hem comentat però aquest cop, la nostra companyia de telèfon no ens oferia servei de dades itinerants així que no hem pogut consultar al nostre guia “Sr Google” i hem anat fent com hem pogut. Sembla mentida que oblidem tant de pressa com es feien abans les coses.
La visita estel·lar com he dit era l’Spomenik “Makedonian” un monument gegantí tipus capella amb vitralls de colors i que explica en quatre estacions la història del país. El vigilant, un home ben curiós que fumava com un carreter i tenia molt clar que Macedonia no era només Macedonia del Nord sinó que també ho és la part grega, l’albanesa i la búlgara ens va estar explicant el seu punt de vista molt apassionadament i vam notar un ressentiment encara molt viu de com es va dividir el país.
Sortint de l’Spomenik direcció a Skopje ens va sorprendre molt la quantitat de banderes albaneses i ajuntant una mica el discurs del vigilant amb tot aquest desplegament de banderes vam deduir que les ferides no estan del tot tancades i que les aigües encara estan molt remogudes.
Just abans d’arribar a la capital, Skopje, vam fer una parada per relaxar-nos una mica al Congost del riu Maka. És una excursió molt típica i sent diumenge estava a tope de gent, tant locals com de països veïns, albanesos, serbis, alemanys ….ens encanta fixar-nos en les matrícules dels cotxes! Des de l’aparcament has de pujar una mica fins al capdamunt de la presa i allà apareix el congost on t’esperen un restaurantet i un parell de molls amb barquetes i piragües de lloguer per poder fer la passejada. A Catalunya tenim el congost de MOntrebei però malauradament la sequera no ens permet gaudir-lo així, quina llàstima!
Ja cap a la tarda vam arriba a Skopje, allà havíem quedat amb el Vladimir, segons ens va explicar, jugador professional de futbol i ara lesionat i a l’espera d’una operació de genoll per intentar acabar la seva carrera per Islàndia, Grècia i Azerbajan i que ara gestionava el pis dels seus pares com a apartament turístic.
Degut a la falta d’internet ens va costar una mica trobar-ho perquè ens havia passat malament el lloc de quedar però un cop trobats, vam flipar. Un pis reformat en un edifici brutalista dels que va dissenyar l’arquitecte japonès Kenzo Tanje després del terratrèmol del 26 de juliol del 1963. És una pared gegant de formigó a cinc min a peu del centre que l’anomenen precisament “The Wall”. Entre mig , zones verdes i petites botigues i el més impactant, tant l’entrada com l’ascensor eren originals de l’època.
Després d’una mica de descans també merescut, com veieu fèiem tirades llargues de cotxe però tots les portem molt bé i preferim arribar abans i descansar que fer parades pel camí, tret de si hi ha Spomeniks, clar. Doncs això després del descans, una visita pel centre de la ciutat, ja fosca però prou il·luminada ens va deixar bocabadats. Estàtues, ponts, edificis i més estàtues i fons i llums i més estàtues. Es veu que el 2014 van impulsar un pla nacionalista per reconvertir la ciutat i la van omplir d’estàtues, edificis neoclàssics i màrmol però hi ha edificis que ja han patit inundacions i que el ciment s’ha malmès, com és el cas del teatre Nacional que semblava tancat des de feia almenys un parell de mesos.
D’Skopje vam veure la zona del Bazar, molt animada, amb botigues per tot arreu i restaurants petits i molt locals com el Kosmos amb especialitats concretes, nosaltres vam degustar unes seques amb salsa boníssimes ( Pasul Ne tave), amanida (Skopska salat) i salsitxes (Cepavi) però hi havia tanta gent que et senties pressionat per acabar ràpid i marxar.
Després de dinar una mica més de passeig pel bazar i cap a les universitats, edificis brutalistes, dels que ens agraden i ens fan caminar sense pensar on anem. De camí i a prop de casa també havíem passat per correus , mastodòntic i encara a dia d’avui funcional i vam veure la fortalesa. En general hem trobat una ciutat molt agradable, amb barris molt moderns per sopar i sortir al vespre, com anècdota, vam entrar a un local modern que suposo que quan ens van veure entrar amb nens es van descol·locar perquè no ens ho van posar fàcil per demanar i quan ens van veure jugar a cartes ens van dir que estava prohibit a tot el país. En fin, no devíem quedar bé.
Des d’Skopje vam llogar un altre cotxe, el nostre amb matricula serbia no podia entrar a Kosovo i els tours per quatre ens sortien molt cars. Hauria estat bé anar amb tour, sobretot pels nens, per veure una altra manera de viatjar, però vaja, ja ho veuran més endavant, a més…no feia gaire pinta de que trobéssim tours en espanyol i encara menys en català.
El trajecte en cotxe de Skopje a Pristina són un parell d’hores, parant a la frontera una mitja horeta, no per res, sinó per la gent que creua. Ens van preguntar on anàvem i molt amablement no ens van segellar el passaport. El que és impressionant és la carretera. Kosovo és un país molt muntanyós i amb un pas molt estret, doncs han fet una autopista elevada que els deu haver costat un ronyó i part de l’altre. Està clar que aquí hi han posat molts diners els americans. De fet, a l’arribar a Pristina ens va semblar d’estar a EUA, llums, neons, Mc Donals, KFC, us podeu imaginar…els nens. També la gent molt arreglada, molt moderna, per sort no vam veure encara molts obesos però si van a quest ritme ja ens explicaran en deu anys com està.
Tant a Macedònia com a Kosovo, especialment en aquest últim tothom parla anglès i aquí ja funcionen amb euro. De moment els preus encara són una mica més baixos.
El primer que vam veure va ser la biblioteca nacional, un edifici molt curiós i molt antic. Ben conservat i visitable, amb un parell d’escales centrals, en cercle i mobles originals de l’època socialista. Aquí ens vam trobar amb una família que viatjaven amb caravana i que havíem vist a la cua de la frontera i també estan fent tour per aquests països.
Al costat de la biblioteca han fet la Catedral de Santa Maria Teresa , la de Calcuta si, que és enorme i fixeu-vos si és nova (inaugurada del 2010) que en els vitralls hi ha escenes de quan el papa Juan Pau II la va rebre i dels papes Ratzinger i Francesc. També a prop hi ha una església Ortodoxa però la deuen estar per restaurar perquè no vam poder ni accedir al recinte.
Després de la zona de la biblioteca vam tirar per l’avinguda Bill Klinton ( ells ho escriuen així) per veure l’estàtua que tenen de l’ex-president americà , tota una declaració d’estima i finalment un passeig pel centre, on hi ha una gran Mezquita i una rambla molt agradable plena de cafès i tal i com ja havíem vist anys enrere a Berat (Albania) els locals es dediquen a passejar a munt i avall els dies festius. Aquí si que feia calor i els nens van trobar un joc molt interessant, passar per unes fonts que pugen i baixen al mig del passeig, ells van quedar ben fresquets i nosaltres vam riure molt de com van quedar de xops.
Després de la capital vam decidir visitar la població de Prizren, un poblet bucòlic, amb un pont i cases tradicionals, el més explotat turísticament però bonic de veure. Vam poder entrar a la Mezquita, molt sencilla i després de degustar una baklava i un cafè turc , que des d’aquest viatge és el meu preferit, vam emprendre la tornada. Per una altra carretera preciosa, de muntanya i per on passàvem pobles super petits però encantadors i ens creuàvem cotxes Suissos i Alemanys , d’aquest enormes 4×4. Creiem que no si deu estar malament per aquí i no tenim clar si hi ha molta població europea fent negocis o encara hi ha intervenció de l’OTAN remanent.
La tornada a Skopje va ser fàcil i per sopar vam descobrir un restaurant xinès molt especial, estava decorat com si fóssim realment a xina però el cambrer era macedoni i el menjar tenia un toc europeu molt interessant.
Última parada, Belgrad. Els últims dies els passarem a la capital de Serbia, allotjats a l’Hotel Jugoslavia, mític hotel de l’època on es reunien personalitats polítiques i de classe alta. Allà ens hem trobat amb uns amics, que ens han fet de guia per la ciutat i ens han explicat coses interessants d’aquestes que no surten a les guies. Gràcies!!
L’arribada va ser espectacular, una forta pluja ens va donar la benvinguda, just quan enfilàvem cap al cim Avala a les afores de la ciutat. Per sort ens va parar just a l’arribar a dalt i ens va deixar visitar el “Monument al soldat deconegut “, l’spomenik de rigor, contemplar les fabuloses vistes de la ciutat i la torre de comunicacions del 1965, que va ser destruïda per l’OTAN el 1999 i reconstruïda el 2010.
De Belgrad hem vist moltes coses i hem passejat molt. La fortalesa ( Kalemegdan), el temple de Sveti Sava, major església ortodoxa dels Balcans, la Mezquita Bajrakli, petita i discreta que pot presumir de ser l’edifici més antic de la ciutat, els edificis bombardejats del ministeri de defensa , l’hotel MOskova, on vam fer un cafè i uns pastissos boníssims, els carrers principals, la plaça de la República i la plaza Terazije, el mercat de Zeleni Venac, el centre comercial de davant del riu Sava “Galerija Beograd”, la torre de l’oest…
També vam fer una excursió a Novi Sad, una ciutat molt cultural , agradable i passejable. A la vora del Danubi, aquest riu que hipnotitza que et fa somiar en viatges llargs i aventures.
Però el més xulo de Belgrad és que hem compartit els dies amb els amics ens han portat a la piscina, a buscar creps de mig metre, hem celebrat l’aniversari del Roc al Jumping, hem anat de Shopping, sopar Cevapi, hamburgueres al diner de sota l’hotel i peix en una barca al Danubi, mentre vèiem un partit del Cagliari i parlàvem amb l’Stefania, escoltar músca al cotxe, descobrir “Kremi prema Meni” i Putovanje i acabar estimant cançons horribles. Descobrir els Smokie, el Kajmak , el cafè turk (domesca kafa), les gominoles de roses i els palets de cacauet, que ara no em ve el nom.
Val a dir que el menjar potser no ha estat el més variat que ens hauria agradat però estic segura que a l’hivern hi ha un munt de guisats i sopes interessants…hi haurem de tornar!!
Ens emportem un molt bon record d’aquesta zona dels Balcans que des d’ara portem en un raconet del nostre cor.
Per cert, com haureu llegit, una de les missions del viatge era visitar Spomeniks, monuments gegants construïts en l’època socialista que sovint commemoren el naixement del país o alguna batalla o gesta bèl·lica i que ja els vam començar a trobar a Bulgària l’any passat. Podem dir que gairebé cada dia n’hem visitat un i alguns ens han fet fer molts quilòmetres però sempre la recompensa de veure’ls ha estat merescuda. Us deixo una llista d’on els hem anat trobant.
Spomeniks:
- ÇaÇak
- Uzice: KadinjaÇa memorial Complex
- Zlatibor
- Krushevac
- Velec “Macedonian Guernika”
- Krushevo
- Skopje
- Pristina
- Belgrad
добар пут и видимо се следећи пут
Filed under: Uncategorized | Tagged: Kosovo, Macedonia, rodamon, rodamonfamily, serbia, skopje, spomenik, viatjar | Leave a comment »
RODAMONS 